Menys Facebook i més cuidar els amics

Llegint, he trobat això. Una notícia que reflecteix el que fa temps que penso sobre el tema Facebook. Un bluf més. No ens enganyem, l'impunitat que permet internet ni és humana ni és natural. El fet de parlar i tafanejar sobre la vida de persones que fa 15 anys que no veus (i amb les quals no has tingut mai una relació estreta) no és un acte real. De fet, si veus una d'aquestes persones pel carrer, el més sovint, el que fem és canviar de vorera per no haver de creuar ni dues paraules. I si no, la prova:

Amigos en Facebook; en la calle, ni verse
Una fiesta para poner cara a los usuarios sólo reunió a 500 de los 6.000 invitados

Quizá los amigos del Facebook no son amigos de verdad, o, tal vez, los códigos de la amistad cambian cuando, en vez del cara a cara, la amistad se establece de ordenador a ordenador. Tres usuarios de esta red organizaron anteayer una fiesta para poner cara a sus cibercolegas en la sala la Riviera de Madrid. Pero pocos se animaron a dar la cara que hay detrás de su nick. De un grupo con 6.000 invitados, tan sólo acudieron unos 500.

"Yo venía a encontrarme con Ketty, una chica que conocí ayer en el Facebook. Estuvimos hablando desde las once de la noche hasta las cuatro. Por más que miro no la veo", comentaba Raúl decepcionado. En la fiesta había gogós, un violinista, actividades de pintura e incluso un muro para dejar mensajes. "So many lost cybersouls" ["Demasiadas ciberalmas perdidas"], rezaba uno. Otros aprovechaban para promocionar sus webs.

La idea de traspasar la pantalla fue de Arlette Abouchedid, José Manuel Grosso y María Ángeles Pellisa. "Creamos el grupo en abril con la idea de que personas desconocidas comenzaran una relación en Facebook sabiendo que terminarían conociéndose", decía Ángeles agitada. Era la 1.30, y la sala, que parecía pequeña a la hora de organizar la fiesta, se hacía grande por minutos. "Creo que el problema ha sido cobrar 10 euros por la entrada. Lo que tenía que ser un evento especial de los usuarios ha acabado siendo una fiesta normal", criticaba uno de los asistentes. Mirando a la pista nada indicaba que aquello era un encuentro. Pequeños grupos de amigos habían venido "por curiosidad" pero nadie buscaba a nadie.

La idea se infló en Internet, y los usuarios se apasionaron. "En menos de un mes ya éramos más de 2.500 personas". El asunto llegó a tales dimensiones que los tres amigos se dieron cuenta de que tenían que contactar con la empresa Facebook. "No podíamos utilizar la marca sin su permiso", afirma José Manuel Grosso. La compañía se negó a dar respaldo a la iniciativa. "No dejaron claro que no íbamos a recibir ayuda económica y que teníamos que advertir que la fiesta estaba organizada por usuarios del Facebook. Yo lo entiendo. Como no nos conocen no sabían qué tipo de evento íbamos a organizar".

Al ver el número de personas que había en el grupo algunas marcas se propusieron como patrocinadoras. La encargada de marketing de la web de ocio Netro fue una de las que sí asistió. "Descubrimos el evento mirando por Internet y pensamos que era la mejor oportunidad para promocionar la nueva página. Los usuarios de Facebook son jóvenes y maduros en el manejo de Internet. Pensamos que iba a haber más gente, pero está siendo una fiesta rara. Quizá muchos de ellos prefirieron quedarse chateando con otros amigos virtuales".

Una òptica diferent.

Espanya és un país complex. Potser té la millor qualitat de vida del planeta. La gent treballa poc, menja bé i té un nivell educatiu escàs (i que tendeix a baixar) . Què vull dir amb això? Doncs aquella dita tan bona castellana que diu: "la ignorancia es la madre del atrevimiento". És a dir, el que no té ni idea del que fa o diu, creu que té ráó i que a sobre és llest perquè ha arribat solet a les seves conclusions.

Estic molt interessat per les anàlisi que s'estàn fent sobre el paper de la delegació espanyola als darrers jocs olímpics. En això, vaig veure un titular atractiu al diari El País que deia: "Un medallero engañoso". L'escriu un tal Carlos Arribas. Haig de reconèixer que feia anys que no llegia un article tan lamentable des d'un punt de vista del rigor, del coneixement i de la lògica. Aquest paio és un autèntic desinformat i a sobre va de savi.

Aquest periodista arriba a la brillant conclusió que la llista de medalles no representa la salut esportiva d'un país sinó l'inversió econòmica d'un govern. I és clar!
O es pensa que els atletes d'elit de, posem per cas: aixecament de peses, lluita grecorromana, esgrima, ciclisme en pista, llançament de pes, jabalina, salt i triple salt, natació, hòquei....i totes les versions femenines (no incloc l'equitació, que acostumen a ser fills de papa que no necessiten plans ADO), poden competir al més alt nivell sense diners de l'Estat? Que poden dedicar el millor dels seus anys i joventut sense ajudes? Què creu que treballant al super de caixer es poden guanyar medalles olímpiques?

En fi. Això sol ja és lamentable. A més diu que la salut de l'esport espanyol és molt bona perquè en esports d'equip estem molt bé. Això és veritat. Ara bé, el rosco de medalles en atletisme és una vergonya (tenint en compte que érem la quarta o cinquena delegació en nombre de participants); i les medalles individuals són preocupants perquè no tenen res a veure amb una planificació esportiva amb òptica de futur.
La gran part de les medalles espanyoles individuals són 2 Joan Llaneras (39 anys i medalles en els darrers tres jocs olímpics), David Cal 2 (26 anys i medalles en dos jocs olímpics), les dues parelles de vela 2 (ja van guanyar medalla a les darreres), "l'extraterrestre" Nadal i la Vivi Ruano (35 anys i dues medalles olímpiques)...
I en esports d'equip el dia que els gasol, rudy navarro i companyia no hi siguin (que ja no falta tant) el bàsquet tornarà a les catacumbes de lluitar del cinquè al vuitè lloc.
Conclusió: bona part de les medalles espanyoles són explicables per factors purament personals i perquè els esportistes que les guanyen són autèntics fora de sèrie. Quan no hi siguin no hi ha relleu, precisament perquè les polítiques de planificació no funcionen. Sempre amb la divisa: "qui dia passa, any empeny".

Però a sobre el periodista glossa la feina organitzativa que ha estat exemplar. Diu literalment: "el Gobierno chino sacaba sus primeras conclusiones: el éxito de organización (innegable), de eficiencia (sorprendente), de orden (lógico en un país tan poco democrático) y de imagen (increíble)".
A aquest paio li convenen unes classes de batxillerat i de primer de carrera! Diu que l'èxit d'ordre és degut a que la Xina és un pais poc democràtic!!!! és trist constatar dues coses. Primera: creu que totes les democràcies són com l'espanyola on tot és un caos. Segona: aquest paio no ha sortit mai d'Espanya, que vagi un temps a Alemanya o Suècia o Noruega..i que després parli de si és possible ordre i democràcia. Quina manca d'educació.



http://www.elpais.com/articulo/deportes/medallero/enganoso/elpepidep/20080826elpepidep_2/Tes

Dos anys

Al final, el millor és desitjar-se sort.

Tocar el cel (o elogi de Richard Wagner)

El mite fundador de la humanitat és, en certa manera, la recerca de la immortalitat. Els homes, des que són conscients de la seva condició mortal, han recercat acostar-se -ja sigui de forma íntima i privada, o bé pública- a allò que podem anomenar de forma un tant vague, els Déus.

Els homes han intentat acostar-se a la divinitat a travès de la música, la poesia, l'art i la literatura. I l'objecte de la immortalitat gairebé sempre ha estat l'amor. L'amor a persones, però també l'amor per aquelles coses que ens fan més (i menys) humans. Per entendre la immortalitat els temes recurrents són l'amistat, la creació, la vida i la mort. En tots aquests temes sempre és l'amor el fil conductor. Sempre és l'amor qui en vehicula l'acció.

I no em puc estar aqui de reivindicar un dels artistes que, probablement, més s'hi ha acostat. Una persona que va ser capaç de copçar l'amor (i per tant allò que ens fa humans) en estat pur és Richard Wagner. No en tinc cap dubte. Si algú en la Música s'ha acostat a la definició de què és l'amor i la immortalitat és ell. Wagner és l'artista complet. Fill del romanticime alemany, la natura, l'amor i els Déus ocupen un lloc privilegiat en la seva creació. Ell és l'artista absolut: músic, lletrista i sovint director d'escena. Res de les seves obres era deixat en mans d'algú que no fos ell. Per això la seva perfecció i la seva complitud.

La seva personalitat i la seva obra m'apassionen. Reconec que és una de les meves (més grans) debilitats. Us deixo l'obertura de l'opera Tanhäuser, una de les mes belles. Poseu la música ben forta, no feu res, asseieu-vos bé i deixeu-vos portar...potser tocareu el cel.

Una de científics!

X, espero que gaudeixis de la transcripció!

Sr Aricaseu: Sols el fonamentalisme pot afirmar que no hi ha canvi climàtic.
Josep Català: Com el fonamentalisme pot afirmar que sí que hi ha canvi climàtic.
SA: Exacte!
JC: perdona una cosa, deixa’m enraonar si et plau.
SA: No crispi....
JC: No, no deixa’m enraonar si us plau...Quin és el gas més perillós?
SA: Que és un examen?
JC: No, però que la gent sàpiga si saps lo que dius o patines com sempre.
...............
SA: Perquè és el de referència!
JC: No és el de referènciaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!
SA: siiiiiiiiiiiiii!
...........
JC: Sap de què va el protocol de Kioto! Ni aquest se l’ha llegit! Si te l’has llegit?
SA: Pro, clar! No!
JC: Si? Què diu a la pàgina 29 per exemple? Lo més important està a la pàgina 29, què diu?
SA: Després de la coma o abans de la coma?
JC: No, no...
.............
SA: Dius no per dir no!
JC: perdoneu una cosa....em deixeu enraonar d’una punyetera vegada tant tu com tu! Ya està bé de conyes tu!
Helèna Garcia Melero: Va!
.........
JC: Doncs a veure...una cosa molt científica i objectiva...
SA: No!
HGM: No! per això portem els científics per parlar-ne!
JC: Doncs aquesta senyora...No perdona! De cap manera puc considerar que el Senyor Aricaseu sigui un científic
HGM: Bffffff....
.........
JC: Si no puc parlar m’aixeco i foto el camp! Aixís de clar! Clar tu, no fotem! No ho sé que tinc que fer! Pujar aquí a la taula? Per poguer enraonar! A veure!
........
HGM: Doncs quina és?
JC: Perdona! És el meu torn o no és el meu torn?
HGM: Que si que és!
JC: Pues a veure tu, si us plau, digue-li que calli, no?
.....
JC: Bé escolteu, saps què tu....
HGM: Escolti! No em faci com aquell del llibre, eh! Eh, que va marxar d’un plató!
JC: No, no, no, no.
HGM: Ah!
JC:...jo marxo
HGM: No se’n va! Ni hablar! No se’n va!
JC: és clar!
HGM: m’estic posant nerviosa ya Senyor Català!
JC: Mira jo fa estona que ho estic de nerviós tu! I llavors, si vols pastilles, te’n donaré.
.....
JC: Agafeu per exemple aquest programa, mireu lo que ha parlat un, l’ho que ha parlat l’altre i traieu la conclusió! Allevors, és clar, jo vull dir...per molt que..
HGM: És el seu torn!!
JC: Què és?
HGM: que es el seu torn! Que parli!
JC: Si, si...i, i...i que tinc que dir sobre el meu torn?

Un 4 d'abril

Generalitats
774:Charlemagne confirme à Rome, au pape Adrien Ier (772–795), la donation de Pépin à l' Église et ratifie une deuxième donation.
966:Baptême de Mieszko Ier qui fait entrer la Pologne dans la sphère de la culture chrétienne occidentale et latine
1297:Le Pape Boniface VIII cède le Royaume de Sardaigne et de Corse au Roi d'Aragon.1460: en Basilea (norte de Suiza) el Papa Pío II funda la famosa universidad.
1541: san Ignacio de Loyola se hace elegir primer general de los jesuitas.
1581: sir Francis Drake completa su circunvalación de la Tierra. Es el primer inglés en conseguirlo, 60 años después de Juan Sebastián Elcano.
1609: en España, el rey Felipe III firma el decreto de expulsión de los moriscos.
1791:La Constituante adopte le décret qui se termine par « aux grands hommes la patrie reconnaissante » (cette dédicace fut ensuite inscrite sur le fronton du bâtiment), prévoyant que les grands hommes de la France seraient inhumés au Panthéon de Paris, dans l'église Sainte-Geneviève, transformée
1847: en Barcelona (España) se inaugura el Gran Teatro del Liceo.
1849: Austria incorpora Hungría a su imperio, lo que daría lugar en 1867 al Imperio Austrohúngaro.
1854: en Viena (Austria), el emperador Francisco José I de Austria se casa con Sissi.
1949: en Washington, doce países firman el Tratado del Atlántico Norte, creando así la OTÁN. Le Traité de l'Atlantique Nord est signé à Washington par les ministres des affaires étrangères de la Belgique, du Canada, du Danemark, des États-Unis, de la France, du Royaume-Uni, de l'Islande, de l'Italie, de la Norvège, des Pays-Bas et du Portugal.
1958: en Londres, una manifestación de 10.000 personas contra la bomba atómica crea el movimiento pacifista.
1961: en Cuba se funda la OPJM (Organización de Pioneros José Martí).
1962: en Cuba se funda la UJC (Unión de Jóvenes Comunistas).
1968: en Memphis (EE.UU) es asesinado Martin Luther King.
1984: Winston Smith, protagonista de 1984 de George Orwell, empieza a escribir su diario.
1985 : la reine Élisabeth II du Royaume-Uni donne son assentiment à la loi sur Hong-Kong, qui prévoit la rétrocession de la colonie à la Chine en 1997
1991 : Le Congrès russe des députés du peuple accorde à Boris Ieltsine les pleins pouvoirs pour gouverner par décret.
Sénégal : Fête nationale (indépendance de la France en 1960).

Naixements
186: Caracalla, emperador romano.
1805: Hans Christian Andersen, escritor de cuentos.
1884: Isoroku Yamamoto, almirante japonés y artífice del ataque sorpresa a Pearl Harbor.
1914: Marguerite Duras, novelista, escritora y guionista de cine francesa.
1915: Muddy Waters, músico de blues estadounidense.
1922: Elmer Bernstein, compositor estadounidense.
1932: Anthony Perkins, actor estadounidense.
1945: Daniel Cohn-Bendit, dirigente estudiantil del Mayo francés.

Morts
397: San Ambrosio, obispo cristiano, padre de la Iglesia.
636: San Isidoro de Sevilla, religioso español.
1305 : Jeanne de Navarre, reine de Navarre
1284: Alfonso X el Sabio, rey de Castilla y de León.
1929: Carl Benz, inventor del motor de gasolina para automóviles.
1931: Andre Michelin, industrial francés, coinventor del neumático.
1968: Martin Luther King, clérigo estadounidense, líder de la lucha por los derechos civiles.

Abril

Abril finit, el camp florit.
Abril finit, hivern passat.
Abril i maig, tenen la clau de l’any.
Abril i senyors, tots traïdors.
Abril ploraner, maig rialler.
Abril plujós i maig ventós fan l'any ric i profitós.
Abril que abrileja, primavera que fueteja.
Abril que surt plovent, el maig crida rient.
A l'abril, aigües mil.
Altes o baixes, per abril són les pasqües.
Bons amics i bons abrils, un d’entre mils.
Crema més el sol d'abril, que el de tot l'estiu.
D'abril, un de bo entre mil.
D'abrils i de senyors pocs i que no siguin traïdors.
D’abrils i sogres poques de bones.
De principi a fi, l'abril sol ser roí.
En abril cada gota val per mil.
En abril, cada brossa en cria mil.
En abril, tot pardal fa son niu.
Abril Consueta, primavera distreta.
Entre abril i maig, es fa la feina per tot l'any.
Espiga o espigueta, per l’abril treta.
Faves d’abril, bones com el pernil; faves de maig, no me n’empatx.
Fruita que neix a l’abril val per mil.
Gelada abrilera, fam al darrera.
Humitats d'abril, fan fer llit.
L’abella i l’anyell per l’abril se’n fan la pell.
L'abril diu al maig jo no he pogut tu plou a raig.
L'abril fa el pecat i el març és l'acusat.
L'abril mullat fa créixer l'herba per al ramat.
L'abril, rient, mata de fred a la gent.
La flor més gentil, la clavellina de l’abril.
La lluna d’abril, malures mil.
La rosa d’abril és la flors més gentil.
Neu d’abril, pedregada a l’estiu.
Ni abril sense flors, ni joventut sense amors.
No donis l'abril per acabat si la lluna no ha passat.
No donis l'hivern per passat fins que l'abril no s'hagi acabat.
No hi ha mal any si l'abril és bo.

Debats electorals a2

Quina sort de votar a Catalunya!
No cal votar a cap dels dos espantaocells que hem vist per la televisió. Quins dos inútils.
Quina sort no haver d'anar a votar amb una pinça al nas!
No cal votar dos senyors que no saben articular un discurs que no estigui formatejat en un despatx de cervells grisos.
Quina sort poder expresar el pluralisme mitjançant el vot!
No cal votar dos partits que han construit el bipartidisme des de una llei electoral feta per consolidar el poder.
Quina sort no haver de votar dos persones que menteixen i tergiversen sense vergonya!
No cal votar per partits polítics que son elefants burocràtics sense persones amb ànima.
Quina sort votar a Catalunya! Probablement, si votés a la majoria de províncies d'Espanya...hauria de votar nul!

1-D El dret a decidir

Des de la distància les coses es veuen diferents. Ni millor ni pitjor, diferents. Hi ha hagut una manifestació multitudinària a Bcn. Si no m'equivoco el lema era: "Som una nació i diem prou. Tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures".
Motius per manifestar-se en tenim molts "els catalans". Realment el col·lapse a Barcelona (i no tant a Catalunya) és inaguantable. És que poques coses funcionen!

Però crec que la diagnosi del problema és equivocada. Crec, que l'Estat ara no ens ajuda, això és cert. Però el que no crec que sigui ajustat a la veritat, al menys completament, és dir que tot és culpa de l'Estat central.

El gran problema és la manca de política i la manca de polítics. Encara cap polític català ni d'Espanya ha fet una diagnosi correcta del problema. Hem de partir del fet que Catalunya ha esdevingut una comunitat autònoma pobre. I això encara no ho ha dit ningú. Catalunya ja no és una societat rica i pròspera, i li costarà almenys 25 anys tornar-ho a ser. I s'equivoquen aquells que diuen que és fruit d'una mecànica causa-efecte del dèficit fiscal de Catalunya. I s'equivoquen aquells que pensen que només invertint en infraestructures això s'arreglarà, i que amb el dret de decidir tot serà més senzill (d'altra banda, qui tingui el dret a decidir sore tot el que li passa o vol que li passi, que avisi, és el nou messies i ell encara no ho sap). La crisi és molt més profunda que tot això. Però Catalunya no és pobre només per l'acció redistributiva de la forma d'Estat. No. És pobre també perquè en 10 anys ha passat de 6.000.000 d'habitants a gairebé 7.400.000 habitants, la majoria d'ells immigrants amb cultures totalment diverses. Davant d'aquest creixement brutal ningú ha estat capaç d'aportar idees, d'avançar un creixement sostenible i sostingut dels serveis públics, de prendre en compte les noves necessitats que es creen a partir d'una base social completament diferent, de cohesionar una societat múltiple en torn de valors i procediments democràtics comuns i compartits, amb una educació fonamentada en la solidaritat, la convivència i el respecte.
I aqui arribem a la mare dels ous. Catalunya ja no és l'hortet que va dibuixar i governar Jordi Pujol durant 23 anys. Catalunya és la comunitat d'Espanya més propera a una societat post-industrial, amb cada vegada més rics, cada vegada més pobres i cada vegada menys classes mitjanes, i amb una desestructuració cultural absoluta. Contra això el repte és el català i la cultura catalana. Paradoxalment el català és el nostre principal escull i també el que ens ha de marcar el cami de la sortida i la veu pròpia. La política cultural i lingüística és cabdal, tot i que cal canviar-la de dalt a baix. I això ho hauriem d'entendre ja per començar a donar solucions factibles (que no passen en primer lloc pel aconseguir en abstracte un dret de decidir).
Tornant a la manifestació...un èxit absolut, no hi ha dubte. Però dissortadament hi eren tots. Tots, no en faltava cap dels que es poden mobilitzar amb un lema com el del dret de decidir. No ens enganyem, hi eren tots els que hi podien ser, tots. I això després del col·lapse dels darrers mesos...per això crec que s'hauria de baixar una mica el "souffle" i tocar de peus a terra. La manifestació va ser un èxit, però també va mostrar els límits del dret de decidir (i són uns límits molt més estrets del que es pugui pensar a primera vista). Tant de bò m'equivoqui, però el PSC tornarà a guanyar les eleccions generals i és possible que faci els millors resultats de la seva història en termes d'escons. No es pot construir un projecte comú de societat sobre la base del 10% de la població (o si ho preferiu tampoc amb un, diguem, 25%). Impossible. Cal una visió política i un lideratge que analitzi la realitat present, així com el futur que aquesta ens dibuixa per demà. Malauradament això avui a Catalunya és impossible.

En todas partes cuecen habas.

Trois étudiants interpellés par la police pour crime de lèse-Sarkozy

Trois étudiants de l’Unef de La Rochelle ont été entendus par la police, avant d’être relachés, la semaine dernière. Ils collaient une affiche montrant Nicolas Sarkozy faisant un doigt d’honneur.

La critique du président Sarkozy devient-elle un jeu dangereux? La semaine dernière, dans la nuit de mercredi à jeudi, trois étudiants de La Rochelle, membres du syndicat étudiant Unef, ont été arrêtés et entendus par la police. Leur crime? Avoir collé une affiche montrant un Nicolas Sarkozy faisant un doigt d’honneur. Il s’agit de la nouvelle campagne d’affichage du syndicat étudiant de gauche. Les trois jeunes, relâchés dans la nuit, ont été entendus dans le cadre d'une enquête sur la base d’outrage et de dégradation légère, transmise au procureur. Il doit se prononcer sur d’éventuelles poursuites.
«Alors que nous collions l’affiche, les policiers sont arrivés à notre hauteur. Ils voulaient savoir ce que nous collions, nous ont laissé finir – sûrement pour attendre un flagrant délit – avant de nous emmener», raconte Thomas Thimonier, président de l’Unef La Rochelle.

Au poste, les policiers ont voulu savoir où les étudiants avaient collé les affiches et ce qu’ils en pensaient. «Une question m’a particulièrement surpris. Ils m’ont demandé : "Si Monsieur Sarkozy avait une croix gammée sur le front ou faisait un salut hitlérien, auriez-vous collé l’affiche ?" » se souvient Thomas Thimonier. Même s’il reconnaît que l’affiche «est assez choquante», il estime la situation «aberrante». «La susceptibilité du président est défendue par la police» estime pour sa part Juliette Griffond, responsable de la communication de l’Unef.

L’affiche, qui commence à être placardée dans toute la France, fait aussi parler d’elle en région parisienne. Certains membres de l’Unef de l’université Paris 12 de Créteil (Val-de-Marne) croient savoir que des instructions auraient été données par l’administration pour arracher ces affiches quand elles seront collées. A la présidence de l’université, on assure en revanche «qu’aucune consigne particulière n’a été donnée en ce sens».

Les étudiants de La Rochelle seront-ils au final poursuivis au titre d’offense au chef de l’Etat, chef d’accusation qui figure dans la loi sur la liberté de la presse de 1881 ? Il n’a pourtant pas été utilisé depuis Georges Pompidou. Quant aux médias, ils s’intéressent encore peu à l’affaire, hormis les médias locaux. Et si la télévision belge lui a consacré un reportage, les téléspectateurs français peuvent encore attendre.

LIBERATION.FR : lundi 15 octobre 2007

RUGBY

No se sabe si Sébastien Chabal se cayó en la marmita de la poción mágica cuando era pequeño, pero lo cierto es que no se veía nada parecido en Francia desde los tiempos de Vercingétorix. Con una envergadura imponente -1,92 m de altura y 113 kilos de peso-, músculos de acero y aspecto inhumano, este segunda línea de la selección francesa de rugby se ha convertido a sus 29 años en la sensación de la Copa Mundial de Francia 2007, donde está haciendo alarde de su devastadora fuerza. Los aficionados franceses lo adoran en igual medida que sus adversarios le temen. Y los medios de comunicación lo han encumbrado ya como la estrella del campeonato.

Rebautizado con numerosos sobrenombres, a cuál más contundente -Atila, el Animal, el Hombre de las Cavernas, el Anestesista...-, Sébastien Chabal, largas melenas y pobladas barbas, ofrece un aspecto fiero y primitivo muy alejado del glamour que desprenden algunos de sus compañeros convertidos en estrellas de calendario. Pero pese a esta imagen brutal -o quizá debido a ella-, se ha convertido en el jugador más popular de Francia, hasta el punto de desatar una auténtica chabalmanía.

En los estadios se jalean salvajemente sus acciones y algunos hinchas no dudan en colocarse aparatosas pelucas y barbas de pega a semejanza de su ídolo. Entre sus fans destaca la ministra de Salud, Juventud y Deportes, Roselyne Bachelot, y su popularidad le ha llevado a contar ya con una marioneta propia en los guiñoles de Canal+.

Mientras la fiebre crece, cada día son miles y miles los seguidores que revisitan en internet sus hazañas en el terreno de juego.

Chabal, de quien los entendidos destacan su potencia y velocidad, es capaz de anotar ensayos espectaculares, abriéndose paso como un tanque entre la defensa del equipo contrario, y también de hacer placajes que hielan la sangre. Los All Blacks, a quienes Francia acaba de eliminar de la competición, tienen grabada la actuación de Chabal en un partido preparatorio que ambos equipos disputaron este verano. Uno de los jugadores neozelandeses, Chris Masoe, quedó fuera de combate tras un tremendo placaje de Chabal, quien en un brutal avance rompió la mandíbula a otro contrincante, Ali Williams. "Cuando él está sobre el terreno de juego, la mirada de los adversarios cambia", explica un antiguo compañero. No es para menos.

El despegue de Chabal en el Mundial se produjo en el partido contra Namibia, que Francia ganó después de haber tropezado en su debut frente a Argentina. Los dos ensayos marcados por Chabal electrizaron a todo el país y dieron alas a los buscadores de mitos. Y también a los oteadores de negocio.

De momento, Chabal sólo hace anuncios para Puma, hasta ahora su único patrocinador, pero eso ya está empezando a cambiar. Aconsejado por su agente, el jugador va a lanzar una línea de camisetas deportivas y a abrir su propia página web, mientras aguarda la oportunidad de cerrar nuevos contratos publicitarios al precio de 200.000 euros por anuncio, una cantidad nunca vista en Francia en un jugador de rugby. De momento, ya ha rechazado dos ofertas por estar demasiado ligadas a su apariencia física: una de Mudanzas Bretonas y otra de un champú de L´Oréal.

Oportunidades no han de faltarle, en opinión de los expertos. "Chabal sublima y concentra todos los valores colectivos del rugby: virilidad, coraje, solidaridad y humildad", resumía días atrás en el semanario L´Express el director general de la agencia de marketing Havas Sport, Gilles Portelle.

Nacido el 8 de diciembre de 1977 en Beaumont-les-Valence, una población de apenas cuatro mil habitantes a orillas del Ródano, hijo del encargado de un parking y la empleada de una joyería, Sébastien Chabal podía fácilmente haber acabado como tornero fresador en la fábrica Salmson, de Crest, donde trabajó de 1994 a 1997. De no haber sido por sus excepcionales condiciones físicas, que le condujeron al rugby.

Sus amigos de entonces le definen como un hombre extremadamente amable y humilde, y le recuerdan como un joven amante de la juerga, que ya desde el principio hacía gala de una fuerza física increíble - en la fábrica levantaba él solo cilindros de acero de 100 kilos- y era capaz, a la vez, de tumbarse en la hierba a contemplar el afanoso desfile de las hormigas.

Su mujer, Annick, con la que tiene una niña, Lily Rose, subraya su enorme sensibilidad: "Pensar que la gente se imagina que Séb se ha hecho a propósito una imagen de temible Atila me hace gracia. No hay nadie más reservado y sensible que él", asegura. Él mismo atribuye su terrorífica imagen a la mera "holgazanería". Un día dejó de afeitarse por pereza y otro, optó por dejarse crecer el pelo, por temor de que, a causa de su deficiente inglés, no le entendieran en la peluquería...

Jugador desde el año 2004 del equipo inglés de los Sales Sharks, en los alrededores de Manchester, la carrera de Chabal ha estado llena de altibajos. Hoy es aclamado, pero sólo hace un par de años recibió una gran pitada en Toulouse en un desastroso encuentro contra la selección de Tonga, y en el Mundial del 2003 su participación pasó totalmente inadvertida. Quizá por eso marca distancias con su nuevo yo. Preguntado por sus éxitos en el campo, responde siempre con modestia: "Se abre un agujero, yo corro y marco, eso es todo".

Quizá no sea un jugador tan excepcional como su fama sugiere. Pero cuando se trata de enfrentarse a las legiones romanas, los galos prefieren tenerle a su lado.

GSUS

Per acabar amb el tema de l'anterior post, sembla que no hi va haver res de dopatge en el cas d'aquest pobre noi. Només un exemple greu d'irresponsabilitat mèdica. El nano havia mostrat antecedents i els metges, ni cas; i suposo que ell, guanyant una morterada de calers indecent, va preferir fer com si els desmais anteriors no haguessin existit.

Però el més interessant d'aquest tema és a la imatge que he penjat. Mireu-la bé, analitzeu-la amb calma, reflexioneu-hi uns segons....

Les conclusions són brutals. Mireu veu les lletres que porta la vídua del noi a la samarreta...GSUS!!! Magnífic! Ideal per un enterrament!! La Divina Providència li ha manllevat el que més estima, però la seva fe és intacta, neta, pura, més reforçada que mai...I a més la samarreta, ben estreta, li permet fer encara més evident el seu embaràs. També ajuden a fer l'embaràs més evident les mans estratègicament col·locades sobre el ventre (les de la mare i les de dues acompanyants...!!!). Aquesta postura és com una al·legoria de la fusió entre passat (el mort) i futur (la criatura). Que gran...

Tot seguit mireu bé les cares de les quatre dones que formen la fotografia...no hi ha paraules. No sabria dir quina de les tres està més afectada. "El desgarro es absoluto". La cara de les quatre no pot ser de més desesperació...ah...la mort.

Això em porta a constatar (una vegada més) les diferències culturals que existeixen a Espanya. Realment els Andalusos viuen la mort amb una exageració hiperbòlica, desmesurada, exagerada...excessiva. Gairebé diria Valleinclanesca (per ser un autèntic esperpent). La seva moral cristiana és portada a l'extrem.

Jo personalment prefereixo com "celebren" la mort altres cultures. Especialment els Nord-americans. Amics i coneguts van a casa de la família i porten menjar i beguda per passar una bona estona tots plegats. És força més civilitzat i racional.

El dopatge.

Si aquest noi http://www.elpais.com/articulo/deportes/Puerta/habia/sufrido/desmayos/elpepudep/20070827elpepidep_7/Tes
fos ciclista, ja estaria fora de la competició i expulsat del seu equip. Encara que no hagués donat mai positiu, com aquest noi; encara que no hi hagi proves de dopatge, com aquest noi. A veure quan trigaran a descobrir que al Sevilla van tots dopats de dalt a baix. Aquests paios van al 150% tots els partits des de fa 2 anys. Em temo que aquest nano no és més que la punta de l'iceberg. Temps al temps...

Soirée electoral I

Sarkozy serà elnou president 53,06% contra 46,94%. Ha estat un procés polític i democràtic magnífic (casi 85% de participació a les dues voltes... impensable a casa nostra!!!). Ha estat un triomf de la política absolut. Tot i això, la veritat és que, vist amb ulls d'estranger, Sarkozy em sembla molt més bon polític que Ségolène. Altra cosa és què fara ara amb el poder. Per altra banda, com a Espanya (i Catalunya) el Partit Socialista és un niu de víbores, no s'aclareixen entre ells, així no es pot guanyar mai.

Per altra banda hi ha hagut incidents greus a moltes ciutats, per exaltats anti-Sarkozy. Aquí a Toulouse ha estat bastant bèstia. Vaig seguir les eleccions a un col·legi electoral i vaig acompanyar el president de la mesa aportar els resultats a l'Ajuntament. Allà es va montar una manifestació molt agressiva que volia entrar per la força a l'Ajuntament! Cops a la porta, gent pujant per la façada... la policia desbordada. A més vaig tenir la sort de poder anar a la festa privada de la UMP a Toulouse (i l'experiència, que val la pena explicar, la deixo pel següent post). Després quan tornava cap a casa, containers cremats, policies antiavalots i bombers...Realment la situació no està calmada i s'esperen problemes greus. Sarkozy genera per meitats admiració, però també molta por. A veure els dies que venen, però sembla que la legitimitat democràtica no és suficient a França per alguns minoritaris! Sembla mentida... després d'una lliçó com aquesta...

J'ai une qustion à vous poser

Ara mateix estic veient el programa de TVE "tengo una pregunta para usted", per internet. Realment estava encuriosit per poder comparar-lo amb l'original, la versió francesa que ha tingut lloc durant la pre-campanya de les presidencials. Haig de dir que sembla que el format s'ha respectat força. Només unes precisions que marquen la diferència.

1. A França van passar pel programa TOTS els candidats. A Espanya sembla que només hi passaran Zapatero i Rajoy. Lamentable. El bipartidisme de mentida del sistema polític espanyol. És que IU-ICV no te més d'un milió de vots? És que els partits d'àmbit no estatal no són decisius per la governabilitat d'Espanya? Una vegada més negant la pluralitat política d'Espanya.


2. El senyor President Zapatero té el mal gust de tutejar als ciutadans i al presentador del programa. Que no s'adona que els ciutadans li pregunten de vostè? Què s'hi considera per sobre? O és aquest fals progressisme de pa sucat amb oli que li fa perdre les formes més bàsiques? Respongui de vostè, maleducat!


3. Les respostes són impresentables i molt suades. Els ciutadans pregunten per coses concretes i el Sr. Zapatero trenca tot el dinamisme del programa. Respon les preguntes de forma abstracta, llarguísima (menjant temps al temps, quantes menys preguntes millor, suposo) i l'únic que fa és propaganda (i de la barata).


4. La temàtica de les preguntes és força més pobre que a França. Són molt més políticament correctes. A Monsieur Sarkozy li van dir en directe racista i homòfob! I ell va respondre amb una elegància i un "savoir faire" terrible. A veure si al Sr. Zapatero l'apreten una mica (escric en directe. Ara són les 22.30) i veiem com reacciona. Val a dir que els que pregunten semblen extrets d'un museu de l'horror, potser és perquè son veritablement representatius de la població espanyola!. Es perden en les introduccions de les preguntes, no col·loquen els elements oracionals en ordre, no formulen preguntes clares, no pronuncien correctament, no vocalitzen...un desastre.


5. El problema de fer aquest programa a un any vista de les eleccions generals és que obre de forma artificial la pre-campanya. El Sr. Zapatero no fa més que dir les moltes coses que ha fet en tres anys. Rajoy, quan hi vagi, no farà res més que destrossar tot el que s'ha fet i no fet. La idea d'aquest programa a França era conèixer els programes dels candidats i quines eren les seves postures respecte el futur, res de passat.

En fi, tot i això, el programa a l'espanyola, és una bona notícia per la política. El que cal de debò a Espanya és cultura democràtica i formació política dels ciutadans. Aquest programa és un petit avenç.

La Por

Avui a les 19:55 estem tots cridat a tancar tots els llums de casa en mostra de preocupació pel futur del planeta. La inicativa és d'un grup ecologista francès, que vol fer coincidir l'esdeveniment amb les conclusions d'un grup de científics reunits a Paris. Aqustes conclusions alertaràn dels efectes del model econòmic i energètic vigent sobre el clima del nostre planeta. La veritat és que és una iniciativa senzilla, fàcil, poc costosa en termes de temps i confort dels ciutadans, i que ha corregut per internet com la pòlvora -era originària de França i s'ha estès a tota Europa!-. Com que la cosa va de debó, aquest matí per la ràdio francesa ja es comença a aplicar la tàctica de la por. Les grans empreses d'electricitat han començat una campanya alarmista consistent a avisar que si a tots sen's passa pel cap apagar alhora els llums a les 19:55 i tornar-los a encendre alhora a les 20 (si la protesta fós de 24h sense llum, no l'hagués seguit ningú), pot produir una pana gegant en la xarxa elèctrica. Més o menys com la que va deixar hores sense llum a mitja Europa, ara fa uns pocs mesos. Ai, que els hi ha entrat la por...i ens la volen passar a nosaltres! Doncs jo crec que aquesta és la prova de que la convocatòria serà un èxit, i que cal fer-ho. Només per fer una estirada d'orelles al complex econòmic capitalista i recordar-li que, ja que hem deixat de ser ciutadans i hem passat a ser només consumidors, si ens posem molts d'acord els hi podem fer molt la guitza. Que divertit!

Un exemple a seguir

Els que em coneixen de debò saben que aquestes paraules del gran Pepu Hernández les podria signar jo (modèstia a part), el que passa és que jo mai seré seleccionador espanyol. Quin respecte per la persona! El problema de molts entrenadors és que obliden que tracten amb persones, i que generalment és millor guanyar-se-les que imposar-s'hi.

Aquest és un extracte de la Revista de la FEb de desembre de 2006.


"Estoy absolutamente convencido que los protagonistas son los jugadores. Yo creo que el entrenador tiene que ser un ayudante, un ayudante para resolver los problemas del juego, y antes de que los haya. Tienes que estar preparado para dar una respuesta de tipo técnico, táctico y personal, pero quienes juegan son los jugadores. Prefiero enseñar a pescar que dar peces. Y es mejor querer hacer que tener que hacer. Esa puesta en común, propones algo y si el grupo lo acepta -esto es fundamental- tiene éxito….

"Considero imprescindible en un juego de equipo como es el baloncesto que todo el mundo se sienta parte, que haya una puesta en común importante. Que haya unas altísimas dosis de respeto, confianza y generosidad."

"El trabajo en la Selección sigue la teoría de círculos concéntricos, en la que los jugadores forman el centro, a continuación los técnicos, médicos y fisioterapeutas, después la Federación Española y para cerrar, el círculo de los aficionados."

"Hay que escuchar continuamente a los jugadores, tienen muchas cosas que decir, no podemos decir que los sabemos todo. Este tipo de seguridad no me gusta, son los jugadores los que viven en su piel lo que pasa en la cancha, no podemos vivir sus sensaciones. Pero yo quiero estar lo más cerca de ellos para entender estas sensaciones”.

França, primer món.

Una de les coses que em va cridar més l’atenció al arribar per primera vegada a Toulouse per estar-hi un temps llarg és l’extrema amabilitat de la gent. Ja no parlo només d’aquells que estan de cara al públic, en comerços i serveis, que supera de forma sideral el tracte al client espanyol i català, sinó de la gent en general. Quina diferència respecte la gent a Catalunya o Espanya. Aquí fins hi tot el teu pitjor enemic et saluda o s’acomiada amb un somriure d’orella a orella amb un “Bonjour!” o un “Bonne journée!” o un “Bonne soirée!”, depenent de l’hora del dia. Quin gust!. El respecte per la gent gran, per l’autoritat, pels veïns...Realment fa la impressió que un es troba dins d’una societat avançada i racional...a diferència d’altres. Realment es noten els 200 anys d’avantatge que ens porten en molts aspectes socials. A Espanya, amb el famós matrimoni homosexual, hom creu que ja som al capdavant dels països europeus en matèria social; però tinc la impressió de que al nostre país això no és res més que maquillatge barat. Aquí ens falta la base de molts anys d'educació, civisme i democràcia!. De fet diria que aquesta bona educació se'm està enganxant, començo a tractar a la gent amb la mateixa educació que els francesos...per desgràcia em sembla que això només em passa quan parlo en francès....