Una òptica diferent.

Espanya és un país complex. Potser té la millor qualitat de vida del planeta. La gent treballa poc, menja bé i té un nivell educatiu escàs (i que tendeix a baixar) . Què vull dir amb això? Doncs aquella dita tan bona castellana que diu: "la ignorancia es la madre del atrevimiento". És a dir, el que no té ni idea del que fa o diu, creu que té ráó i que a sobre és llest perquè ha arribat solet a les seves conclusions.

Estic molt interessat per les anàlisi que s'estàn fent sobre el paper de la delegació espanyola als darrers jocs olímpics. En això, vaig veure un titular atractiu al diari El País que deia: "Un medallero engañoso". L'escriu un tal Carlos Arribas. Haig de reconèixer que feia anys que no llegia un article tan lamentable des d'un punt de vista del rigor, del coneixement i de la lògica. Aquest paio és un autèntic desinformat i a sobre va de savi.

Aquest periodista arriba a la brillant conclusió que la llista de medalles no representa la salut esportiva d'un país sinó l'inversió econòmica d'un govern. I és clar!
O es pensa que els atletes d'elit de, posem per cas: aixecament de peses, lluita grecorromana, esgrima, ciclisme en pista, llançament de pes, jabalina, salt i triple salt, natació, hòquei....i totes les versions femenines (no incloc l'equitació, que acostumen a ser fills de papa que no necessiten plans ADO), poden competir al més alt nivell sense diners de l'Estat? Que poden dedicar el millor dels seus anys i joventut sense ajudes? Què creu que treballant al super de caixer es poden guanyar medalles olímpiques?

En fi. Això sol ja és lamentable. A més diu que la salut de l'esport espanyol és molt bona perquè en esports d'equip estem molt bé. Això és veritat. Ara bé, el rosco de medalles en atletisme és una vergonya (tenint en compte que érem la quarta o cinquena delegació en nombre de participants); i les medalles individuals són preocupants perquè no tenen res a veure amb una planificació esportiva amb òptica de futur.
La gran part de les medalles espanyoles individuals són 2 Joan Llaneras (39 anys i medalles en els darrers tres jocs olímpics), David Cal 2 (26 anys i medalles en dos jocs olímpics), les dues parelles de vela 2 (ja van guanyar medalla a les darreres), "l'extraterrestre" Nadal i la Vivi Ruano (35 anys i dues medalles olímpiques)...
I en esports d'equip el dia que els gasol, rudy navarro i companyia no hi siguin (que ja no falta tant) el bàsquet tornarà a les catacumbes de lluitar del cinquè al vuitè lloc.
Conclusió: bona part de les medalles espanyoles són explicables per factors purament personals i perquè els esportistes que les guanyen són autèntics fora de sèrie. Quan no hi siguin no hi ha relleu, precisament perquè les polítiques de planificació no funcionen. Sempre amb la divisa: "qui dia passa, any empeny".

Però a sobre el periodista glossa la feina organitzativa que ha estat exemplar. Diu literalment: "el Gobierno chino sacaba sus primeras conclusiones: el éxito de organización (innegable), de eficiencia (sorprendente), de orden (lógico en un país tan poco democrático) y de imagen (increíble)".
A aquest paio li convenen unes classes de batxillerat i de primer de carrera! Diu que l'èxit d'ordre és degut a que la Xina és un pais poc democràtic!!!! és trist constatar dues coses. Primera: creu que totes les democràcies són com l'espanyola on tot és un caos. Segona: aquest paio no ha sortit mai d'Espanya, que vagi un temps a Alemanya o Suècia o Noruega..i que després parli de si és possible ordre i democràcia. Quina manca d'educació.



http://www.elpais.com/articulo/deportes/medallero/enganoso/elpepidep/20080826elpepidep_2/Tes