El mite fundador de la humanitat és, en certa manera, la recerca de la immortalitat. Els homes, des que són conscients de la seva condició mortal, han recercat acostar-se -ja sigui de forma íntima i privada, o bé pública- a allò que podem anomenar de forma un tant vague, els Déus.
Els homes han intentat acostar-se a la divinitat a travès de la música, la poesia, l'art i la literatura. I l'objecte de la immortalitat gairebé sempre ha estat l'amor. L'amor a persones, però també l'amor per aquelles coses que ens fan més (i menys) humans. Per entendre la immortalitat els temes recurrents són l'amistat, la creació, la vida i la mort. En tots aquests temes sempre és l'amor el fil conductor. Sempre és l'amor qui en vehicula l'acció.
I no em puc estar aqui de reivindicar un dels artistes que, probablement, més s'hi ha acostat. Una persona que va ser capaç de copçar l'amor (i per tant allò que ens fa humans) en estat pur és Richard Wagner. No en tinc cap dubte. Si algú en la Música s'ha acostat a la definició de què és l'amor i la immortalitat és ell. Wagner és l'artista complet. Fill del romanticime alemany, la natura, l'amor i els Déus ocupen un lloc privilegiat en la seva creació. Ell és l'artista absolut: músic, lletrista i sovint director d'escena. Res de les seves obres era deixat en mans d'algú que no fos ell. Per això la seva perfecció i la seva complitud.
La seva personalitat i la seva obra m'apassionen. Reconec que és una de les meves (més grans) debilitats. Us deixo l'obertura de l'opera Tanhäuser, una de les mes belles. Poseu la música ben forta, no feu res, asseieu-vos bé i deixeu-vos portar...potser tocareu el cel.
