Per acabar amb el tema de l'anterior post, sembla que no hi va haver res de dopatge en el cas d'aquest pobre noi. Només un exemple greu d'irresponsabilitat mèdica. El nano havia mostrat antecedents i els metges, ni cas; i suposo que ell, guanyant una morterada de calers indecent, va preferir fer com si els desmais anteriors no haguessin existit.
Però el més interessant d'aquest tema és a la imatge que he penjat. Mireu-la bé, analitzeu-la amb calma, reflexioneu-hi uns segons....
Les conclusions són brutals. Mireu veu les lletres que porta la vídua del noi a la samarreta...GSUS!!! Magnífic! Ideal per un enterrament!! La Divina Providència li ha manllevat el que més estima, però la seva fe és intacta, neta, pura, més reforçada que mai...I a més la samarreta, ben estreta, li permet fer encara més evident el seu embaràs. També ajuden a fer l'embaràs més evident les mans estratègicament col·locades sobre el ventre (les de la mare i les de dues acompanyants...!!!). Aquesta postura és com una al·legoria de la fusió entre passat (el mort) i futur (la criatura). Que gran...
Tot seguit mireu bé les cares de les quatre dones que formen la fotografia...no hi ha paraules. No sabria dir quina de les tres està més afectada. "El desgarro es absoluto". La cara de les quatre no pot ser de més desesperació...ah...la mort.
Això em porta a constatar (una vegada més) les diferències culturals que existeixen a Espanya. Realment els Andalusos viuen la mort amb una exageració hiperbòlica, desmesurada, exagerada...excessiva. Gairebé diria Valleinclanesca (per ser un autèntic esperpent). La seva moral cristiana és portada a l'extrem.
Jo personalment prefereixo com "celebren" la mort altres cultures. Especialment els Nord-americans. Amics i coneguts van a casa de la família i porten menjar i beguda per passar una bona estona tots plegats. És força més civilitzat i racional.
