1-D El dret a decidir

Des de la distància les coses es veuen diferents. Ni millor ni pitjor, diferents. Hi ha hagut una manifestació multitudinària a Bcn. Si no m'equivoco el lema era: "Som una nació i diem prou. Tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures".
Motius per manifestar-se en tenim molts "els catalans". Realment el col·lapse a Barcelona (i no tant a Catalunya) és inaguantable. És que poques coses funcionen!

Però crec que la diagnosi del problema és equivocada. Crec, que l'Estat ara no ens ajuda, això és cert. Però el que no crec que sigui ajustat a la veritat, al menys completament, és dir que tot és culpa de l'Estat central.

El gran problema és la manca de política i la manca de polítics. Encara cap polític català ni d'Espanya ha fet una diagnosi correcta del problema. Hem de partir del fet que Catalunya ha esdevingut una comunitat autònoma pobre. I això encara no ho ha dit ningú. Catalunya ja no és una societat rica i pròspera, i li costarà almenys 25 anys tornar-ho a ser. I s'equivoquen aquells que diuen que és fruit d'una mecànica causa-efecte del dèficit fiscal de Catalunya. I s'equivoquen aquells que pensen que només invertint en infraestructures això s'arreglarà, i que amb el dret de decidir tot serà més senzill (d'altra banda, qui tingui el dret a decidir sore tot el que li passa o vol que li passi, que avisi, és el nou messies i ell encara no ho sap). La crisi és molt més profunda que tot això. Però Catalunya no és pobre només per l'acció redistributiva de la forma d'Estat. No. És pobre també perquè en 10 anys ha passat de 6.000.000 d'habitants a gairebé 7.400.000 habitants, la majoria d'ells immigrants amb cultures totalment diverses. Davant d'aquest creixement brutal ningú ha estat capaç d'aportar idees, d'avançar un creixement sostenible i sostingut dels serveis públics, de prendre en compte les noves necessitats que es creen a partir d'una base social completament diferent, de cohesionar una societat múltiple en torn de valors i procediments democràtics comuns i compartits, amb una educació fonamentada en la solidaritat, la convivència i el respecte.
I aqui arribem a la mare dels ous. Catalunya ja no és l'hortet que va dibuixar i governar Jordi Pujol durant 23 anys. Catalunya és la comunitat d'Espanya més propera a una societat post-industrial, amb cada vegada més rics, cada vegada més pobres i cada vegada menys classes mitjanes, i amb una desestructuració cultural absoluta. Contra això el repte és el català i la cultura catalana. Paradoxalment el català és el nostre principal escull i també el que ens ha de marcar el cami de la sortida i la veu pròpia. La política cultural i lingüística és cabdal, tot i que cal canviar-la de dalt a baix. I això ho hauriem d'entendre ja per començar a donar solucions factibles (que no passen en primer lloc pel aconseguir en abstracte un dret de decidir).
Tornant a la manifestació...un èxit absolut, no hi ha dubte. Però dissortadament hi eren tots. Tots, no en faltava cap dels que es poden mobilitzar amb un lema com el del dret de decidir. No ens enganyem, hi eren tots els que hi podien ser, tots. I això després del col·lapse dels darrers mesos...per això crec que s'hauria de baixar una mica el "souffle" i tocar de peus a terra. La manifestació va ser un èxit, però també va mostrar els límits del dret de decidir (i són uns límits molt més estrets del que es pugui pensar a primera vista). Tant de bò m'equivoqui, però el PSC tornarà a guanyar les eleccions generals i és possible que faci els millors resultats de la seva història en termes d'escons. No es pot construir un projecte comú de societat sobre la base del 10% de la població (o si ho preferiu tampoc amb un, diguem, 25%). Impossible. Cal una visió política i un lideratge que analitzi la realitat present, així com el futur que aquesta ens dibuixa per demà. Malauradament això avui a Catalunya és impossible.

En todas partes cuecen habas.

Trois étudiants interpellés par la police pour crime de lèse-Sarkozy

Trois étudiants de l’Unef de La Rochelle ont été entendus par la police, avant d’être relachés, la semaine dernière. Ils collaient une affiche montrant Nicolas Sarkozy faisant un doigt d’honneur.

La critique du président Sarkozy devient-elle un jeu dangereux? La semaine dernière, dans la nuit de mercredi à jeudi, trois étudiants de La Rochelle, membres du syndicat étudiant Unef, ont été arrêtés et entendus par la police. Leur crime? Avoir collé une affiche montrant un Nicolas Sarkozy faisant un doigt d’honneur. Il s’agit de la nouvelle campagne d’affichage du syndicat étudiant de gauche. Les trois jeunes, relâchés dans la nuit, ont été entendus dans le cadre d'une enquête sur la base d’outrage et de dégradation légère, transmise au procureur. Il doit se prononcer sur d’éventuelles poursuites.
«Alors que nous collions l’affiche, les policiers sont arrivés à notre hauteur. Ils voulaient savoir ce que nous collions, nous ont laissé finir – sûrement pour attendre un flagrant délit – avant de nous emmener», raconte Thomas Thimonier, président de l’Unef La Rochelle.

Au poste, les policiers ont voulu savoir où les étudiants avaient collé les affiches et ce qu’ils en pensaient. «Une question m’a particulièrement surpris. Ils m’ont demandé : "Si Monsieur Sarkozy avait une croix gammée sur le front ou faisait un salut hitlérien, auriez-vous collé l’affiche ?" » se souvient Thomas Thimonier. Même s’il reconnaît que l’affiche «est assez choquante», il estime la situation «aberrante». «La susceptibilité du président est défendue par la police» estime pour sa part Juliette Griffond, responsable de la communication de l’Unef.

L’affiche, qui commence à être placardée dans toute la France, fait aussi parler d’elle en région parisienne. Certains membres de l’Unef de l’université Paris 12 de Créteil (Val-de-Marne) croient savoir que des instructions auraient été données par l’administration pour arracher ces affiches quand elles seront collées. A la présidence de l’université, on assure en revanche «qu’aucune consigne particulière n’a été donnée en ce sens».

Les étudiants de La Rochelle seront-ils au final poursuivis au titre d’offense au chef de l’Etat, chef d’accusation qui figure dans la loi sur la liberté de la presse de 1881 ? Il n’a pourtant pas été utilisé depuis Georges Pompidou. Quant aux médias, ils s’intéressent encore peu à l’affaire, hormis les médias locaux. Et si la télévision belge lui a consacré un reportage, les téléspectateurs français peuvent encore attendre.

LIBERATION.FR : lundi 15 octobre 2007

RUGBY

No se sabe si Sébastien Chabal se cayó en la marmita de la poción mágica cuando era pequeño, pero lo cierto es que no se veía nada parecido en Francia desde los tiempos de Vercingétorix. Con una envergadura imponente -1,92 m de altura y 113 kilos de peso-, músculos de acero y aspecto inhumano, este segunda línea de la selección francesa de rugby se ha convertido a sus 29 años en la sensación de la Copa Mundial de Francia 2007, donde está haciendo alarde de su devastadora fuerza. Los aficionados franceses lo adoran en igual medida que sus adversarios le temen. Y los medios de comunicación lo han encumbrado ya como la estrella del campeonato.

Rebautizado con numerosos sobrenombres, a cuál más contundente -Atila, el Animal, el Hombre de las Cavernas, el Anestesista...-, Sébastien Chabal, largas melenas y pobladas barbas, ofrece un aspecto fiero y primitivo muy alejado del glamour que desprenden algunos de sus compañeros convertidos en estrellas de calendario. Pero pese a esta imagen brutal -o quizá debido a ella-, se ha convertido en el jugador más popular de Francia, hasta el punto de desatar una auténtica chabalmanía.

En los estadios se jalean salvajemente sus acciones y algunos hinchas no dudan en colocarse aparatosas pelucas y barbas de pega a semejanza de su ídolo. Entre sus fans destaca la ministra de Salud, Juventud y Deportes, Roselyne Bachelot, y su popularidad le ha llevado a contar ya con una marioneta propia en los guiñoles de Canal+.

Mientras la fiebre crece, cada día son miles y miles los seguidores que revisitan en internet sus hazañas en el terreno de juego.

Chabal, de quien los entendidos destacan su potencia y velocidad, es capaz de anotar ensayos espectaculares, abriéndose paso como un tanque entre la defensa del equipo contrario, y también de hacer placajes que hielan la sangre. Los All Blacks, a quienes Francia acaba de eliminar de la competición, tienen grabada la actuación de Chabal en un partido preparatorio que ambos equipos disputaron este verano. Uno de los jugadores neozelandeses, Chris Masoe, quedó fuera de combate tras un tremendo placaje de Chabal, quien en un brutal avance rompió la mandíbula a otro contrincante, Ali Williams. "Cuando él está sobre el terreno de juego, la mirada de los adversarios cambia", explica un antiguo compañero. No es para menos.

El despegue de Chabal en el Mundial se produjo en el partido contra Namibia, que Francia ganó después de haber tropezado en su debut frente a Argentina. Los dos ensayos marcados por Chabal electrizaron a todo el país y dieron alas a los buscadores de mitos. Y también a los oteadores de negocio.

De momento, Chabal sólo hace anuncios para Puma, hasta ahora su único patrocinador, pero eso ya está empezando a cambiar. Aconsejado por su agente, el jugador va a lanzar una línea de camisetas deportivas y a abrir su propia página web, mientras aguarda la oportunidad de cerrar nuevos contratos publicitarios al precio de 200.000 euros por anuncio, una cantidad nunca vista en Francia en un jugador de rugby. De momento, ya ha rechazado dos ofertas por estar demasiado ligadas a su apariencia física: una de Mudanzas Bretonas y otra de un champú de L´Oréal.

Oportunidades no han de faltarle, en opinión de los expertos. "Chabal sublima y concentra todos los valores colectivos del rugby: virilidad, coraje, solidaridad y humildad", resumía días atrás en el semanario L´Express el director general de la agencia de marketing Havas Sport, Gilles Portelle.

Nacido el 8 de diciembre de 1977 en Beaumont-les-Valence, una población de apenas cuatro mil habitantes a orillas del Ródano, hijo del encargado de un parking y la empleada de una joyería, Sébastien Chabal podía fácilmente haber acabado como tornero fresador en la fábrica Salmson, de Crest, donde trabajó de 1994 a 1997. De no haber sido por sus excepcionales condiciones físicas, que le condujeron al rugby.

Sus amigos de entonces le definen como un hombre extremadamente amable y humilde, y le recuerdan como un joven amante de la juerga, que ya desde el principio hacía gala de una fuerza física increíble - en la fábrica levantaba él solo cilindros de acero de 100 kilos- y era capaz, a la vez, de tumbarse en la hierba a contemplar el afanoso desfile de las hormigas.

Su mujer, Annick, con la que tiene una niña, Lily Rose, subraya su enorme sensibilidad: "Pensar que la gente se imagina que Séb se ha hecho a propósito una imagen de temible Atila me hace gracia. No hay nadie más reservado y sensible que él", asegura. Él mismo atribuye su terrorífica imagen a la mera "holgazanería". Un día dejó de afeitarse por pereza y otro, optó por dejarse crecer el pelo, por temor de que, a causa de su deficiente inglés, no le entendieran en la peluquería...

Jugador desde el año 2004 del equipo inglés de los Sales Sharks, en los alrededores de Manchester, la carrera de Chabal ha estado llena de altibajos. Hoy es aclamado, pero sólo hace un par de años recibió una gran pitada en Toulouse en un desastroso encuentro contra la selección de Tonga, y en el Mundial del 2003 su participación pasó totalmente inadvertida. Quizá por eso marca distancias con su nuevo yo. Preguntado por sus éxitos en el campo, responde siempre con modestia: "Se abre un agujero, yo corro y marco, eso es todo".

Quizá no sea un jugador tan excepcional como su fama sugiere. Pero cuando se trata de enfrentarse a las legiones romanas, los galos prefieren tenerle a su lado.

GSUS

Per acabar amb el tema de l'anterior post, sembla que no hi va haver res de dopatge en el cas d'aquest pobre noi. Només un exemple greu d'irresponsabilitat mèdica. El nano havia mostrat antecedents i els metges, ni cas; i suposo que ell, guanyant una morterada de calers indecent, va preferir fer com si els desmais anteriors no haguessin existit.

Però el més interessant d'aquest tema és a la imatge que he penjat. Mireu-la bé, analitzeu-la amb calma, reflexioneu-hi uns segons....

Les conclusions són brutals. Mireu veu les lletres que porta la vídua del noi a la samarreta...GSUS!!! Magnífic! Ideal per un enterrament!! La Divina Providència li ha manllevat el que més estima, però la seva fe és intacta, neta, pura, més reforçada que mai...I a més la samarreta, ben estreta, li permet fer encara més evident el seu embaràs. També ajuden a fer l'embaràs més evident les mans estratègicament col·locades sobre el ventre (les de la mare i les de dues acompanyants...!!!). Aquesta postura és com una al·legoria de la fusió entre passat (el mort) i futur (la criatura). Que gran...

Tot seguit mireu bé les cares de les quatre dones que formen la fotografia...no hi ha paraules. No sabria dir quina de les tres està més afectada. "El desgarro es absoluto". La cara de les quatre no pot ser de més desesperació...ah...la mort.

Això em porta a constatar (una vegada més) les diferències culturals que existeixen a Espanya. Realment els Andalusos viuen la mort amb una exageració hiperbòlica, desmesurada, exagerada...excessiva. Gairebé diria Valleinclanesca (per ser un autèntic esperpent). La seva moral cristiana és portada a l'extrem.

Jo personalment prefereixo com "celebren" la mort altres cultures. Especialment els Nord-americans. Amics i coneguts van a casa de la família i porten menjar i beguda per passar una bona estona tots plegats. És força més civilitzat i racional.

El dopatge.

Si aquest noi http://www.elpais.com/articulo/deportes/Puerta/habia/sufrido/desmayos/elpepudep/20070827elpepidep_7/Tes
fos ciclista, ja estaria fora de la competició i expulsat del seu equip. Encara que no hagués donat mai positiu, com aquest noi; encara que no hi hagi proves de dopatge, com aquest noi. A veure quan trigaran a descobrir que al Sevilla van tots dopats de dalt a baix. Aquests paios van al 150% tots els partits des de fa 2 anys. Em temo que aquest nano no és més que la punta de l'iceberg. Temps al temps...

Soirée electoral I

Sarkozy serà elnou president 53,06% contra 46,94%. Ha estat un procés polític i democràtic magnífic (casi 85% de participació a les dues voltes... impensable a casa nostra!!!). Ha estat un triomf de la política absolut. Tot i això, la veritat és que, vist amb ulls d'estranger, Sarkozy em sembla molt més bon polític que Ségolène. Altra cosa és què fara ara amb el poder. Per altra banda, com a Espanya (i Catalunya) el Partit Socialista és un niu de víbores, no s'aclareixen entre ells, així no es pot guanyar mai.

Per altra banda hi ha hagut incidents greus a moltes ciutats, per exaltats anti-Sarkozy. Aquí a Toulouse ha estat bastant bèstia. Vaig seguir les eleccions a un col·legi electoral i vaig acompanyar el president de la mesa aportar els resultats a l'Ajuntament. Allà es va montar una manifestació molt agressiva que volia entrar per la força a l'Ajuntament! Cops a la porta, gent pujant per la façada... la policia desbordada. A més vaig tenir la sort de poder anar a la festa privada de la UMP a Toulouse (i l'experiència, que val la pena explicar, la deixo pel següent post). Després quan tornava cap a casa, containers cremats, policies antiavalots i bombers...Realment la situació no està calmada i s'esperen problemes greus. Sarkozy genera per meitats admiració, però també molta por. A veure els dies que venen, però sembla que la legitimitat democràtica no és suficient a França per alguns minoritaris! Sembla mentida... després d'una lliçó com aquesta...