Un exemple a seguir

Els que em coneixen de debò saben que aquestes paraules del gran Pepu Hernández les podria signar jo (modèstia a part), el que passa és que jo mai seré seleccionador espanyol. Quin respecte per la persona! El problema de molts entrenadors és que obliden que tracten amb persones, i que generalment és millor guanyar-se-les que imposar-s'hi.

Aquest és un extracte de la Revista de la FEb de desembre de 2006.


"Estoy absolutamente convencido que los protagonistas son los jugadores. Yo creo que el entrenador tiene que ser un ayudante, un ayudante para resolver los problemas del juego, y antes de que los haya. Tienes que estar preparado para dar una respuesta de tipo técnico, táctico y personal, pero quienes juegan son los jugadores. Prefiero enseñar a pescar que dar peces. Y es mejor querer hacer que tener que hacer. Esa puesta en común, propones algo y si el grupo lo acepta -esto es fundamental- tiene éxito….

"Considero imprescindible en un juego de equipo como es el baloncesto que todo el mundo se sienta parte, que haya una puesta en común importante. Que haya unas altísimas dosis de respeto, confianza y generosidad."

"El trabajo en la Selección sigue la teoría de círculos concéntricos, en la que los jugadores forman el centro, a continuación los técnicos, médicos y fisioterapeutas, después la Federación Española y para cerrar, el círculo de los aficionados."

"Hay que escuchar continuamente a los jugadores, tienen muchas cosas que decir, no podemos decir que los sabemos todo. Este tipo de seguridad no me gusta, son los jugadores los que viven en su piel lo que pasa en la cancha, no podemos vivir sus sensaciones. Pero yo quiero estar lo más cerca de ellos para entender estas sensaciones”.

França, primer món.

Una de les coses que em va cridar més l’atenció al arribar per primera vegada a Toulouse per estar-hi un temps llarg és l’extrema amabilitat de la gent. Ja no parlo només d’aquells que estan de cara al públic, en comerços i serveis, que supera de forma sideral el tracte al client espanyol i català, sinó de la gent en general. Quina diferència respecte la gent a Catalunya o Espanya. Aquí fins hi tot el teu pitjor enemic et saluda o s’acomiada amb un somriure d’orella a orella amb un “Bonjour!” o un “Bonne journée!” o un “Bonne soirée!”, depenent de l’hora del dia. Quin gust!. El respecte per la gent gran, per l’autoritat, pels veïns...Realment fa la impressió que un es troba dins d’una societat avançada i racional...a diferència d’altres. Realment es noten els 200 anys d’avantatge que ens porten en molts aspectes socials. A Espanya, amb el famós matrimoni homosexual, hom creu que ja som al capdavant dels països europeus en matèria social; però tinc la impressió de que al nostre país això no és res més que maquillatge barat. Aquí ens falta la base de molts anys d'educació, civisme i democràcia!. De fet diria que aquesta bona educació se'm està enganxant, començo a tractar a la gent amb la mateixa educació que els francesos...per desgràcia em sembla que això només em passa quan parlo en francès....