Menys Facebook i més cuidar els amics

Llegint, he trobat això. Una notícia que reflecteix el que fa temps que penso sobre el tema Facebook. Un bluf més. No ens enganyem, l'impunitat que permet internet ni és humana ni és natural. El fet de parlar i tafanejar sobre la vida de persones que fa 15 anys que no veus (i amb les quals no has tingut mai una relació estreta) no és un acte real. De fet, si veus una d'aquestes persones pel carrer, el més sovint, el que fem és canviar de vorera per no haver de creuar ni dues paraules. I si no, la prova:

Amigos en Facebook; en la calle, ni verse
Una fiesta para poner cara a los usuarios sólo reunió a 500 de los 6.000 invitados

Quizá los amigos del Facebook no son amigos de verdad, o, tal vez, los códigos de la amistad cambian cuando, en vez del cara a cara, la amistad se establece de ordenador a ordenador. Tres usuarios de esta red organizaron anteayer una fiesta para poner cara a sus cibercolegas en la sala la Riviera de Madrid. Pero pocos se animaron a dar la cara que hay detrás de su nick. De un grupo con 6.000 invitados, tan sólo acudieron unos 500.

"Yo venía a encontrarme con Ketty, una chica que conocí ayer en el Facebook. Estuvimos hablando desde las once de la noche hasta las cuatro. Por más que miro no la veo", comentaba Raúl decepcionado. En la fiesta había gogós, un violinista, actividades de pintura e incluso un muro para dejar mensajes. "So many lost cybersouls" ["Demasiadas ciberalmas perdidas"], rezaba uno. Otros aprovechaban para promocionar sus webs.

La idea de traspasar la pantalla fue de Arlette Abouchedid, José Manuel Grosso y María Ángeles Pellisa. "Creamos el grupo en abril con la idea de que personas desconocidas comenzaran una relación en Facebook sabiendo que terminarían conociéndose", decía Ángeles agitada. Era la 1.30, y la sala, que parecía pequeña a la hora de organizar la fiesta, se hacía grande por minutos. "Creo que el problema ha sido cobrar 10 euros por la entrada. Lo que tenía que ser un evento especial de los usuarios ha acabado siendo una fiesta normal", criticaba uno de los asistentes. Mirando a la pista nada indicaba que aquello era un encuentro. Pequeños grupos de amigos habían venido "por curiosidad" pero nadie buscaba a nadie.

La idea se infló en Internet, y los usuarios se apasionaron. "En menos de un mes ya éramos más de 2.500 personas". El asunto llegó a tales dimensiones que los tres amigos se dieron cuenta de que tenían que contactar con la empresa Facebook. "No podíamos utilizar la marca sin su permiso", afirma José Manuel Grosso. La compañía se negó a dar respaldo a la iniciativa. "No dejaron claro que no íbamos a recibir ayuda económica y que teníamos que advertir que la fiesta estaba organizada por usuarios del Facebook. Yo lo entiendo. Como no nos conocen no sabían qué tipo de evento íbamos a organizar".

Al ver el número de personas que había en el grupo algunas marcas se propusieron como patrocinadoras. La encargada de marketing de la web de ocio Netro fue una de las que sí asistió. "Descubrimos el evento mirando por Internet y pensamos que era la mejor oportunidad para promocionar la nueva página. Los usuarios de Facebook son jóvenes y maduros en el manejo de Internet. Pensamos que iba a haber más gente, pero está siendo una fiesta rara. Quizá muchos de ellos prefirieron quedarse chateando con otros amigos virtuales".

Una òptica diferent.

Espanya és un país complex. Potser té la millor qualitat de vida del planeta. La gent treballa poc, menja bé i té un nivell educatiu escàs (i que tendeix a baixar) . Què vull dir amb això? Doncs aquella dita tan bona castellana que diu: "la ignorancia es la madre del atrevimiento". És a dir, el que no té ni idea del que fa o diu, creu que té ráó i que a sobre és llest perquè ha arribat solet a les seves conclusions.

Estic molt interessat per les anàlisi que s'estàn fent sobre el paper de la delegació espanyola als darrers jocs olímpics. En això, vaig veure un titular atractiu al diari El País que deia: "Un medallero engañoso". L'escriu un tal Carlos Arribas. Haig de reconèixer que feia anys que no llegia un article tan lamentable des d'un punt de vista del rigor, del coneixement i de la lògica. Aquest paio és un autèntic desinformat i a sobre va de savi.

Aquest periodista arriba a la brillant conclusió que la llista de medalles no representa la salut esportiva d'un país sinó l'inversió econòmica d'un govern. I és clar!
O es pensa que els atletes d'elit de, posem per cas: aixecament de peses, lluita grecorromana, esgrima, ciclisme en pista, llançament de pes, jabalina, salt i triple salt, natació, hòquei....i totes les versions femenines (no incloc l'equitació, que acostumen a ser fills de papa que no necessiten plans ADO), poden competir al més alt nivell sense diners de l'Estat? Que poden dedicar el millor dels seus anys i joventut sense ajudes? Què creu que treballant al super de caixer es poden guanyar medalles olímpiques?

En fi. Això sol ja és lamentable. A més diu que la salut de l'esport espanyol és molt bona perquè en esports d'equip estem molt bé. Això és veritat. Ara bé, el rosco de medalles en atletisme és una vergonya (tenint en compte que érem la quarta o cinquena delegació en nombre de participants); i les medalles individuals són preocupants perquè no tenen res a veure amb una planificació esportiva amb òptica de futur.
La gran part de les medalles espanyoles individuals són 2 Joan Llaneras (39 anys i medalles en els darrers tres jocs olímpics), David Cal 2 (26 anys i medalles en dos jocs olímpics), les dues parelles de vela 2 (ja van guanyar medalla a les darreres), "l'extraterrestre" Nadal i la Vivi Ruano (35 anys i dues medalles olímpiques)...
I en esports d'equip el dia que els gasol, rudy navarro i companyia no hi siguin (que ja no falta tant) el bàsquet tornarà a les catacumbes de lluitar del cinquè al vuitè lloc.
Conclusió: bona part de les medalles espanyoles són explicables per factors purament personals i perquè els esportistes que les guanyen són autèntics fora de sèrie. Quan no hi siguin no hi ha relleu, precisament perquè les polítiques de planificació no funcionen. Sempre amb la divisa: "qui dia passa, any empeny".

Però a sobre el periodista glossa la feina organitzativa que ha estat exemplar. Diu literalment: "el Gobierno chino sacaba sus primeras conclusiones: el éxito de organización (innegable), de eficiencia (sorprendente), de orden (lógico en un país tan poco democrático) y de imagen (increíble)".
A aquest paio li convenen unes classes de batxillerat i de primer de carrera! Diu que l'èxit d'ordre és degut a que la Xina és un pais poc democràtic!!!! és trist constatar dues coses. Primera: creu que totes les democràcies són com l'espanyola on tot és un caos. Segona: aquest paio no ha sortit mai d'Espanya, que vagi un temps a Alemanya o Suècia o Noruega..i que després parli de si és possible ordre i democràcia. Quina manca d'educació.



http://www.elpais.com/articulo/deportes/medallero/enganoso/elpepidep/20080826elpepidep_2/Tes

Dos anys

Al final, el millor és desitjar-se sort.

Tocar el cel (o elogi de Richard Wagner)

El mite fundador de la humanitat és, en certa manera, la recerca de la immortalitat. Els homes, des que són conscients de la seva condició mortal, han recercat acostar-se -ja sigui de forma íntima i privada, o bé pública- a allò que podem anomenar de forma un tant vague, els Déus.

Els homes han intentat acostar-se a la divinitat a travès de la música, la poesia, l'art i la literatura. I l'objecte de la immortalitat gairebé sempre ha estat l'amor. L'amor a persones, però també l'amor per aquelles coses que ens fan més (i menys) humans. Per entendre la immortalitat els temes recurrents són l'amistat, la creació, la vida i la mort. En tots aquests temes sempre és l'amor el fil conductor. Sempre és l'amor qui en vehicula l'acció.

I no em puc estar aqui de reivindicar un dels artistes que, probablement, més s'hi ha acostat. Una persona que va ser capaç de copçar l'amor (i per tant allò que ens fa humans) en estat pur és Richard Wagner. No en tinc cap dubte. Si algú en la Música s'ha acostat a la definició de què és l'amor i la immortalitat és ell. Wagner és l'artista complet. Fill del romanticime alemany, la natura, l'amor i els Déus ocupen un lloc privilegiat en la seva creació. Ell és l'artista absolut: músic, lletrista i sovint director d'escena. Res de les seves obres era deixat en mans d'algú que no fos ell. Per això la seva perfecció i la seva complitud.

La seva personalitat i la seva obra m'apassionen. Reconec que és una de les meves (més grans) debilitats. Us deixo l'obertura de l'opera Tanhäuser, una de les mes belles. Poseu la música ben forta, no feu res, asseieu-vos bé i deixeu-vos portar...potser tocareu el cel.

Una de científics!

X, espero que gaudeixis de la transcripció!

Sr Aricaseu: Sols el fonamentalisme pot afirmar que no hi ha canvi climàtic.
Josep Català: Com el fonamentalisme pot afirmar que sí que hi ha canvi climàtic.
SA: Exacte!
JC: perdona una cosa, deixa’m enraonar si et plau.
SA: No crispi....
JC: No, no deixa’m enraonar si us plau...Quin és el gas més perillós?
SA: Que és un examen?
JC: No, però que la gent sàpiga si saps lo que dius o patines com sempre.
...............
SA: Perquè és el de referència!
JC: No és el de referènciaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!
SA: siiiiiiiiiiiiii!
...........
JC: Sap de què va el protocol de Kioto! Ni aquest se l’ha llegit! Si te l’has llegit?
SA: Pro, clar! No!
JC: Si? Què diu a la pàgina 29 per exemple? Lo més important està a la pàgina 29, què diu?
SA: Després de la coma o abans de la coma?
JC: No, no...
.............
SA: Dius no per dir no!
JC: perdoneu una cosa....em deixeu enraonar d’una punyetera vegada tant tu com tu! Ya està bé de conyes tu!
Helèna Garcia Melero: Va!
.........
JC: Doncs a veure...una cosa molt científica i objectiva...
SA: No!
HGM: No! per això portem els científics per parlar-ne!
JC: Doncs aquesta senyora...No perdona! De cap manera puc considerar que el Senyor Aricaseu sigui un científic
HGM: Bffffff....
.........
JC: Si no puc parlar m’aixeco i foto el camp! Aixís de clar! Clar tu, no fotem! No ho sé que tinc que fer! Pujar aquí a la taula? Per poguer enraonar! A veure!
........
HGM: Doncs quina és?
JC: Perdona! És el meu torn o no és el meu torn?
HGM: Que si que és!
JC: Pues a veure tu, si us plau, digue-li que calli, no?
.....
JC: Bé escolteu, saps què tu....
HGM: Escolti! No em faci com aquell del llibre, eh! Eh, que va marxar d’un plató!
JC: No, no, no, no.
HGM: Ah!
JC:...jo marxo
HGM: No se’n va! Ni hablar! No se’n va!
JC: és clar!
HGM: m’estic posant nerviosa ya Senyor Català!
JC: Mira jo fa estona que ho estic de nerviós tu! I llavors, si vols pastilles, te’n donaré.
.....
JC: Agafeu per exemple aquest programa, mireu lo que ha parlat un, l’ho que ha parlat l’altre i traieu la conclusió! Allevors, és clar, jo vull dir...per molt que..
HGM: És el seu torn!!
JC: Què és?
HGM: que es el seu torn! Que parli!
JC: Si, si...i, i...i que tinc que dir sobre el meu torn?

Un 4 d'abril

Generalitats
774:Charlemagne confirme à Rome, au pape Adrien Ier (772–795), la donation de Pépin à l' Église et ratifie une deuxième donation.
966:Baptême de Mieszko Ier qui fait entrer la Pologne dans la sphère de la culture chrétienne occidentale et latine
1297:Le Pape Boniface VIII cède le Royaume de Sardaigne et de Corse au Roi d'Aragon.1460: en Basilea (norte de Suiza) el Papa Pío II funda la famosa universidad.
1541: san Ignacio de Loyola se hace elegir primer general de los jesuitas.
1581: sir Francis Drake completa su circunvalación de la Tierra. Es el primer inglés en conseguirlo, 60 años después de Juan Sebastián Elcano.
1609: en España, el rey Felipe III firma el decreto de expulsión de los moriscos.
1791:La Constituante adopte le décret qui se termine par « aux grands hommes la patrie reconnaissante » (cette dédicace fut ensuite inscrite sur le fronton du bâtiment), prévoyant que les grands hommes de la France seraient inhumés au Panthéon de Paris, dans l'église Sainte-Geneviève, transformée
1847: en Barcelona (España) se inaugura el Gran Teatro del Liceo.
1849: Austria incorpora Hungría a su imperio, lo que daría lugar en 1867 al Imperio Austrohúngaro.
1854: en Viena (Austria), el emperador Francisco José I de Austria se casa con Sissi.
1949: en Washington, doce países firman el Tratado del Atlántico Norte, creando así la OTÁN. Le Traité de l'Atlantique Nord est signé à Washington par les ministres des affaires étrangères de la Belgique, du Canada, du Danemark, des États-Unis, de la France, du Royaume-Uni, de l'Islande, de l'Italie, de la Norvège, des Pays-Bas et du Portugal.
1958: en Londres, una manifestación de 10.000 personas contra la bomba atómica crea el movimiento pacifista.
1961: en Cuba se funda la OPJM (Organización de Pioneros José Martí).
1962: en Cuba se funda la UJC (Unión de Jóvenes Comunistas).
1968: en Memphis (EE.UU) es asesinado Martin Luther King.
1984: Winston Smith, protagonista de 1984 de George Orwell, empieza a escribir su diario.
1985 : la reine Élisabeth II du Royaume-Uni donne son assentiment à la loi sur Hong-Kong, qui prévoit la rétrocession de la colonie à la Chine en 1997
1991 : Le Congrès russe des députés du peuple accorde à Boris Ieltsine les pleins pouvoirs pour gouverner par décret.
Sénégal : Fête nationale (indépendance de la France en 1960).

Naixements
186: Caracalla, emperador romano.
1805: Hans Christian Andersen, escritor de cuentos.
1884: Isoroku Yamamoto, almirante japonés y artífice del ataque sorpresa a Pearl Harbor.
1914: Marguerite Duras, novelista, escritora y guionista de cine francesa.
1915: Muddy Waters, músico de blues estadounidense.
1922: Elmer Bernstein, compositor estadounidense.
1932: Anthony Perkins, actor estadounidense.
1945: Daniel Cohn-Bendit, dirigente estudiantil del Mayo francés.

Morts
397: San Ambrosio, obispo cristiano, padre de la Iglesia.
636: San Isidoro de Sevilla, religioso español.
1305 : Jeanne de Navarre, reine de Navarre
1284: Alfonso X el Sabio, rey de Castilla y de León.
1929: Carl Benz, inventor del motor de gasolina para automóviles.
1931: Andre Michelin, industrial francés, coinventor del neumático.
1968: Martin Luther King, clérigo estadounidense, líder de la lucha por los derechos civiles.

Abril

Abril finit, el camp florit.
Abril finit, hivern passat.
Abril i maig, tenen la clau de l’any.
Abril i senyors, tots traïdors.
Abril ploraner, maig rialler.
Abril plujós i maig ventós fan l'any ric i profitós.
Abril que abrileja, primavera que fueteja.
Abril que surt plovent, el maig crida rient.
A l'abril, aigües mil.
Altes o baixes, per abril són les pasqües.
Bons amics i bons abrils, un d’entre mils.
Crema més el sol d'abril, que el de tot l'estiu.
D'abril, un de bo entre mil.
D'abrils i de senyors pocs i que no siguin traïdors.
D’abrils i sogres poques de bones.
De principi a fi, l'abril sol ser roí.
En abril cada gota val per mil.
En abril, cada brossa en cria mil.
En abril, tot pardal fa son niu.
Abril Consueta, primavera distreta.
Entre abril i maig, es fa la feina per tot l'any.
Espiga o espigueta, per l’abril treta.
Faves d’abril, bones com el pernil; faves de maig, no me n’empatx.
Fruita que neix a l’abril val per mil.
Gelada abrilera, fam al darrera.
Humitats d'abril, fan fer llit.
L’abella i l’anyell per l’abril se’n fan la pell.
L'abril diu al maig jo no he pogut tu plou a raig.
L'abril fa el pecat i el març és l'acusat.
L'abril mullat fa créixer l'herba per al ramat.
L'abril, rient, mata de fred a la gent.
La flor més gentil, la clavellina de l’abril.
La lluna d’abril, malures mil.
La rosa d’abril és la flors més gentil.
Neu d’abril, pedregada a l’estiu.
Ni abril sense flors, ni joventut sense amors.
No donis l'abril per acabat si la lluna no ha passat.
No donis l'hivern per passat fins que l'abril no s'hagi acabat.
No hi ha mal any si l'abril és bo.